La crisi econòmica que venia arrossegant el país des de 2008 es va portar amb si l’empresa vidriera que va fer prosperar el meu pare a força d’esforç i suor, i que, com a herència familiar després de la seva jubilació, havia quedat sota la meva cura. Penso en els setze anys d’ofici, de dur treball sota la recta doctrina del meu pare, educant-me per ser un bon treballador, i que en un tres i no res, es va esfumar, ja no existeix. I ara que he perdut la meva empresa, no hi ha treball, i a més tinc una família que sustentar, què faig?
El primer que penso és que entrant en pànic, desesperació o depressió no seré capaç de solucionar cap problema en aquesta vida –insisteixo: DE CAP–. Així que analitzo les meves necessitats, les prioritzo, observo totes les possibilitats en les quals, a partir d’aquest moment, em veuré immers. Què he après en aquests anys?, em pregunto. Sé treballar, m’han ensenyat a no rendir-me mai, a ser fort, a sempre seguir endavant, a ser analític, a posar-me a prova constantment. Què és el que se’m dóna bé? Analitzar les situacions i buscar-me la vida. Què faria si pogués fer el que m’agrada? Viure en la natura com es vivia abans.
Així, d’aquesta forma, neix SurvivalXtreme, un estil de vida amb forma d’escola de supervivència que pretén cridar amb força que no hi ha gens que amb les nostres capacitats i fortaleses, valent-nos de la nostra habilitat mental, no puguem proposar-nos i aconseguir. Sempre he tingut facilitat per aprendre i desenvolupar el que he après, per ficar-me en bons «sidrals», i després, buscar la forma de sortir d’ells. No m’agrada que m’imposin límits, els meus límits solament me’ls puc posar jo: és així com entenc la vida i és aquest el camí que segueix SurvivalXtreme.
El meu nom és Carlos Vico Jiménez, i a més de fundador de l’escola de supervivència SurvivalXtreme, no sóc ningú. Només sóc un xaval de poble que ha tingut la sort de topar-se amb grans persones que han sabut imprimir en mi, a la seva manera, el seu segell de qualitat, i que han forjat a foc lent la meva particular forma de ser i de veure la vida.
A l’escola ensenyem el determinant que resulta pensar cada acció que realitzem, per que cadascuna té unes conseqüències singulars. Hem de tenir la capacitat de parar, respirar, pensar, per després actuar. Aquí l’aspecte psicològic guanya sencers, però sabem que la preparació ha d’anar més enllà. Situem als alumnes en situacions inesperades on aprenen, utilitzant els seus propis coneixements, enfocats des d’un punt de vista lògic a qüestions vitals com a trobar aigua, emprar plantes amb propietats medicinals, o seleccionar amb cura els aliments que ens brinda la naturalesa, per poder mantenir-nos en peus un dia més, i en definitiva, a trencar aquest ensopiment que ens ha induït la nostra societat.
En situacions de supervivència extrema, tirar endavant té a veure amb entendre les nostres necessitats i prioritzar-les, jugant amb el nostre entorn per aprofitar-ho de la forma que més ens afavoreixi. Això és perfectament aplicable al nostre dia a dia. Per això dic: el problema no és el problema en si, sinó la teva actitud davant el problema. Depenent de l’enfocament que donis a una situació en particular, variarà la teva forma d’afrontar-la. Aquest és el camí que seguim, aquesta és la nostra forma de vida. Això és SurvivalXtreme.