A l’antic Egipte, la momificació servia per sobreviure a la mort i conduir el cos a la vida del més enllà.
A través d’una col·lecció d’objectes que procedeixen del British Museum, la mostra explora la idea de la momificació i analitza el testimoni de sis persones que van viure durant l’antic Egipte.
L’exposició presenta sis mòmies que corresponen a persones que van viure entre els anys 800 i 150 a. de C. a Egipte i mostra, a partir d’una tecnologia pionera, els descobriments en aquests exemplars. Aquestes tècniques no invasives proporcionen dades de com era la vida en una antiga terra que definia el Nil.
Sense la necessitat de desembolcallar les restes de les mòmies, els nous descobriments han fet que els experts hagin pogut analitzar pràctiques curatives i intercanvis culturals a través del testimoni vital de tots els exemplars, com també el paper de la dona o el de l’infant a l’antic Egipte.
A l’antic Egipte creien que el cos havia de sobreviure a la mort per arribar a la vida del més enllà i que la preservació artificial del cos ho faria més probable. Després de l’embalsamament, el cos esdevenia una forma més pròxima a les qualitats i els atributs dels déus. La mòmia serviria de base física perquè els components de l’esperit de la persona, com el ka i el ba –la força vital i la força anímica–, viatgessin lliurement entre el món dels vius i el regne dels morts.
Les primeres mòmies estan datades entre els anys 4.000 i 3.000 a. de C. I van seguir un procés de momificació natural. Enterrats, els cossos s’assecaven per la calor del desert i mantenien part del seu aspecte físic. Egipcis d’aquest període primerenc podrien haver desenterrat per casualitat aquestes mòmies i això hagués pogut guiar les seves creences vers la necessitat de preservar el cos després de la mort.